Shakespeare d’estiu

Molt soroll per no res

Estiu acostuma a ser sinònim de calor (enguany també de pluja) i de parada de l’activitat en gairebé tots els sectors, però afortunadament sempre hi ha algun gestor cultural disposat a empescar-se’n una per tal de no permetre que la gent s’avorreixi o resti inactiva durant els mesos de (suposada) canícula.

Un dels grans esdeveniments estiuencs a celebrar a la ciutat de Barcelona és la proposta de la companyia Parking Shakespeare, que des de fa uns anys cada estiu ofereix una peça del gran William Shakespeare a l’aire lliure i gratuïta.

Aquesta edició és el torn de l’obra Molt soroll per no res, en versió traduïda per Salvador Oliva, una comèdia (sí, comèdia!) aguda, enginyosa, divertida i refrescant, interpretada de manera admirable i fantàstica. La complexitat d’una representació a l’aire lliure sense gaire attrezzo ni possibilitats de canvis notables de vestuari i amb les possibles interferències o distraccions de les persones i mascotes que deambulen per un parc fan d’aquesta acció dels Parking Shakespeare una veritable gesta. Tota una delícia, a més a més, ja que la diversió i la intriga estan assegurades; dono fe que fins i tot vaig poder veure alguns menuts observar l’obra ben atents des dels seus respectius cotxets i deixant anar alguna que altra riallada de tant en tant.

Els actors aprofiten un espai tan curiós com una espiral com a escenari, de manera que l’acció pot tenir lloc tant al centre d’aquesta com als passadissos que formen les seves corbes, passant sovint entre els espectadors asseguts al voltant i convertint l’espectacle en acció ben viva.

Per cert, és una bona idea portar una tovallola i plegar-la per fer de coixinet per seure.

El millor, passar vora d’una hora i mitja ben entretinguda i distesa en un marc incomparable. El pitjor, haver d’esperar un any per gaudir d’un altre Shakespeare estiuenc de la companyia!

Parking Shakespeare, cada tarda a les 19h a l’Espiral dels Til·lers del Parc de l’Estació Nord de Barcelona. Aquesta és l’última setmana de representacions estiuenques d’enguany, teniu fins diumenge 3 d’agost, correu!

Més informació: http://www.parkingshakespeare.com/

20140726_195433

Barcelona, Parking Shakespare 2014

Futuribles

Lyon, Fête des Lumières 2012

Lyon, Fête des Lumières 2012

Mentre guaitava per la finestra, l’Àlex es va deixar endur per les seves reflexions. Era un dia especialment trist, va pensar. Hipotèticament, en aquell moment hauria de ser a bord d’un Airbus 330 de la flota de Turkish Airlines en direcció a Istanbul, primera escala del viatge cap a Nova Delhi, punt de partida de la seva gran aventura al desconegut, l’inici d’una nova vida.

Després de la desfeta de la seva incursió amorosa per aconseguir el beneplàcit de la dona que el deixava sense alè per tal d’iniciar una relació, aquella era la seva segona decepció de l’any… massa desenganys per només seixanta-quatre dies d’any, es va dir.

Al final, tot era tan senzill com comprar un bitllet d’avió, just do it!, es va encoratjar l’Àlex; un acte aparentment fàcil però ben carregat de transcendència i simbolisme, que marca un abans i un després i posa en marxa l’engranatge d’una sèrie de canvis sense  volta enrere… Aquells eren els seus futuribles, els seu futurs contingents al fet de prendre una decisió i dur-la a terme, els seus somnis i il·lusions perduts enmig d’aquell garbuix de camins i opcions, de múltiples eleccions, ben poques de les quals el portarien a algun indret desitjat o plausible.

- Àlex! – el van cridar, i l’Àlex va abandonar precipitadament les seves elucubracions, com qui veu una posta de Sol filmada en time-lapse, i va tornar a la seva realitat amb possibilitats de canvi.

Nous models editorials.

Tenint en compte els canvis socials i econòmics que hem experimentat en els darrers deu anys, esperonats per la revolució tecnològica de les TIC i la web 2.0, era d’esperar que sorgissin nous paradigmes de lectura, d’escriptura i, per descomptat, també d’edició.
La web i la popularització i extensió d’Internet han democratitzat l’accés de la població a les diferents formes d’expressió i creativitat que abans només estaven a mans d’uns pocs i, alhora, també ha suposat la creció de nous models de negoci i ha exigit repensar i dinamitzar els models de negoci i de difusió cultural més tradicionals, com el món de l’edició.

Les editorials han mirat d’adaptar-se a la nova realitat de la societat de la informació amb la creació de les seves respectives pàgines web, on ofereixen diferents recursos audiovisuals, a més a més de la consulta online del seu catàleg, i d’algunes eines de difusió a les xarxes socials, com són blogs, twitter o facebook.

Per una altra banda, també han aparegut opcions d’autoedició a través de la xarxa, com és el cas de Bubok, un servei online que permet a qualsevol persona autoeditar i publicar un llibre amb la possibilitat d’elegir diferents formats com paper o e-pub.

Ara bé, entremig d’aquestes dues opcions també trobem un interessant i innovador model editorial fora de l’àmbit tradicional: és el que ens proposa l’editorial TRIA Llibres, un projecte editorial que sorgeix fruit de la iniciativa de l’Associació Cultural Editorial Tria, formada per un grup de persones de diferents àmbits del coneixement que amb passió, professionalitat i voluntarietat s’han endinsat en el món de l’edició.

Gràcies al cicle de visites a institucions culturals, Cultura a la pràctica, organitzat per les professores Alba Colombo i Mireia Cirera, del Màster de Gestió Cultural de la UOC, que ofereix la possibilitat d’apropar el món de la gestió cultural als estudiants i persones interessades, uns quants alumnes vam tenir el plaer de compartir una interessant xerrada amb dos reponsables de l’editorial que ens van fer conèixer la seva tasca.

La proposta de TRIA és trencadora per vàries raons: és una editorial online que imprimeix sota demanda, és a dir, s’editen els llibres individualment en funció de cada venda online: si un llibre es compra aleshores s’edita, en comptes d’imprimir per tirades regulars; està gestionada per un grup de persones que s’han constituït com a associació amb una estructura organitzativa sense ànim de lucre que obre la possibilitat de participar en el projecte a socis i col·laboradors amb inquietuds socials i culturals. A més a més, amb un segell de qualitat format per obres de narrativa, poesia, teatre i assaig, TRIA és una editorial que ofereix als autors novells l’oportunitat de publicar les seves primeres obres i, alhora, dota a l’autor d’un major control sobre el procés editorial.

Cada nou títol compta amb una festa de llançament en la qual socis i autors es poden trobar i intercanviar impressions. La tasca de difusió i comunicació, tant de les festes de presentació com de les diferents notícies de l’editorial, es realitza a través de les xarxes socials, especialment del twitter.

Sens dubte, l’editorial TRIA, que ha sabut aprofitar l’ús de les TIC per a l’àmbit de la cultura, representa una alenada d’aire fresc en el món editorial i una forma de publicar més participativa i propera, sense que el seu catàleg perdi la qualitat.

Més informació:

http://www.triallibres.com/

http://editorialtria.com/web/el-nostre-projecte/

http://gestiocultural.blogs.uoc.edu/

http://gestiocultural.blogs.uoc.edu/2013/05/30/cultura-a-la-practica-molt-mes-que-un-cicle-de-visites-culturals/

Preparar un gran viatge.

http://www.ungranviaje.org/

Quan volem emprendre un gran viatge que pugui suposar un repte, ja sigui perquè estarem voltant durant varis mesos o bé per diversos països és habitual que sorgeixin molts dubtes i inquietuds, especialment si som viatgers novells o poc experimentats en grans aventures. De fet, un viatge d’aquestes característiques habitualment implica una gran tasca prèvia de documentació, informació i preparació que ens duran a biblioteques i llibreries, ambaixades, caixes i bancs, ambulatoris o serveis especialitzats en vacunes per a viatgers internacionals, entre d’altres.

Per tal de resoldre alguns dubtes importants sobre la preparació i gestió d’un viatge i mirar de no deixar-nos res, els viatgers Itzíar Marcotegui i Pablo Strubell, en base a la seva experiència després d’un periple d’un any per Àfrica i altres grans viatges, han reunit moltíssima informació i consells interessants en un sol llibre que ara s’edita en català: “Com preparar un gran viatge. El manual dels rodamóns“.

Un llibre molt complet i ben estructurat en el qual es desgranen diferents aspectes tant de la preparació del viatge com de la gestió en ruta i fins i tot dels trànsit personal d’adaptació en la tornada, tot això amb una mirada diversa i incloent que para atenció també a les poc tractades necessitats en viatge de les dones (menstruació, especialment, però també depilació, seguretat, etc.), de persones amb mobilitat reduïda i de famílies amb criatures.

En aquesta obra trobarem 18 capítols en els quals podrem fer-nos un idea i decidir: la planificació inicial (1); quant pot costar (2) el viatge; amb qui (3) el realitzarem; els possibles mitjans de transport (4) que podrem emprar; l’equipatge (5) que necessitarem endur-nos; la documentació (6) que ens podria caldre; l’assegurança de viatge (7) que serà bo que contractem; diferents aspectes de salut (8) que haurem de tenir en compte abans, durant i després del periple; la gestió dels diners (9); altres preparatius i el compte enrera (10); i, un cop en ruta (11), la seguretat (12), com fer que els diners durin més (13), recomanacions per viatjar de manera responsable (14), per manternir-se en contacte (15) i per documentar el viatge (16). A més, com que viatjar és per a tots, també s’inclouen diferents consells de viatge per a persones grans i persones amb algun tipus de discapacitat (17) i, finalment, algunes orientacions per tal d’afrontar el temut retorn (18).

Tot plegat una bona adquisició per Sant Jordi i/o per endegar el nostre proper projecte viatger!

I per començar a fer la maleta, un curiós vídeo amb alguns interessants travel tips:

Més informació i notícies relacionades:

http://www.ungranviaje.org/2013/04/os-presentamos-com-preparar-un-gran-viatge/

http://www.sempreviaggiando.com/ca/2012/11/21/manual-com-preparar-un-gran-viatge/

http://mesenlla.com/2013/04/18/com-preparar-un-gran-viatge-el-manual-dels-rodamons/

http://companysdeviatge.net/2012/10/26/vols-preparar-un-gran-viatge/

http://apuntsdeviatge.blogspot.com.es/2012/09/com-preparar-un-gran-viatge.html

XXX (Sonet 30)

Lisboa

Saudade a Belém, Lisboa (Novembre 2012)

Quan convoco el retorn del meu passat
a les sessions del dolç pensament mut,
ploro no haver acomplert el que he cercat,
vells errors ara nous i el temps perdut.

I els ulls se’m neguen, poc fets a plorar,
pels amics en l’eterna nit de mort,
i pels treballs d’amor perduts enllà,
les visions esvanint-se en el record.

I de dolor en dolor veig, pesarós,
agreujat per tants greuges ja llunyans,
el trist balanç d’amargants amargors,
que ara pago com mai vaig pagar abans.

Però, estimat, si penso en tu un moment,
ve el que he perdut i marxa el sofriment.

SHAKESPEARE, William. Sonets. Traducció de Txema Martínez. Eumo Editorial (Juliol de 2010). Col·lecció Jardins de Samarcanda

Per què viatgem?

Viatge, substantiu català provinent del llatí viatîcum. Segons el diccionari, trobem la següent definició:

m Anada que hom fa per transportar-se a un lloc notablement distant, a una altra població, a un altre país.

p ext Visita que hom fa a una població, un país, etc., recorregut per qualsevol mena d’espai notablement distant del lloc de residència, a fi de conèixer-ne les característiques, complir-hi alguna tasca o, simplement, divertir-se.

Malgrat els temps econòmicament i socialment difícils en els quals ens trobem, especialment des dels darrers quatre anys ençà, viatjar s’ha convertit en un acte molt habitual. Això es deu, sense cap mena de dubte, a l’aparició i popularització de les companyies aèries low cost, que han facilitat l’accés de la població al vols econòmics per anar de vacances i fins i tot per fer escapades de cap de setmana abroad, quan fa ben pocs anys els preus desorbitats dels bitllets oferts per les grans companyies feien prohibitiu el fet d’agafar un avió.

Així doncs, prendre l’avió i marxar on sigui a centenars o milers de quilòmetres s’ha convertit en un acte gairebé banal. Viatjar ja no és la immensa aventura cap al desconegut que era per exemple al segle IV a.C. quan Alexandre el Gran explorà el Pròxim Orient; durant el segle XIII, quan Gengis Khan conquerí gran part d’Àsia i Europa Oriental estenent el territori i el domini mongol; o bé al segle XV, quan Cristòfor Colom pujà a bord de La Pinta a descobrir el nou món. Els increïbles avenços tecnològics i socials que ha efectuat la humanitat, especialment en els darrers tres segles, han fet que, actualment, viatjar sigui més segur i, potser, manqui del romanticisme i l’esperit aventurer i expedicionari d’aquells temps remots. Ara bé, per què viatgem? Què ens porta a deixar els nostres espais de comfort, la nostra quotidianitat, el nostre sofà, qui sap si la nostra llar, família i amics per moure’ns cap al desconegut?

Nosce te ipsum

Nieuwe Meer (Amsterdam, Abril 2012)

Alguns dels motius més evidents per realitzar una visita a una altra població o país podrien ser els següents:

  • Per curiositat, per conèixer noves realitats, per esperit antropològic. Podem estar desperts i amatents al contacte amb altres cultures, amb l’esperit obert de conèixer, descobrir i aprendre ja sigui des d’una visió emic (podríem dir-ne que valorativa des de la pròpia cultura) o ètic (podríem dir-ne que imparcial i no intrusiva des del propi pensament i hàbits culturals).
  • Per sortir de la rutina. Un canvi d’aires sempre va bé i de vegades posar distància és la millor manera per oblidar la monotonia del dia a dia.
  • Per descansar. El dolce far niente. Un viatge en algun lloc idíl·lic que permeti recarregar les piles!
  • Per aprendre idiomes.  És evident que la manera més eficaç d’aprendre un idioma és anar a un país on aquest es parli de manera habitual, és a dir, que en sigui idioma oficial. Només si ens veiem en la obligació de parlar-lo per pura supervivència (física, emocional, comunicativa) aconseguirem adquirir una certa destresa en aquesta llengua (obligació que, per descomptat, no té perquè ser exempta de plaer).
  • Per motius laborals. En alguns casos aquesta no seria una iniciativa pròpia o un viatge pròpiament dit sinó més aviat una obligació originada per una necessitat empresarial o de recerca de feina i millors oportunitats, en altres casos serà una nova experiència de vida amb plena integració en un altre país. De fet, podríem assegurar que la millor manera de conèixer un altre país és anar-hi a viure i treballar, és a dir, a formar-ne part plenament.
  • Per oci:  interès cultural, gastronòmic, esportiu, científic, etc. Tenir un centre d’interès o una passió pot ser una forta motivació per desplaçar-se, ja sigui per a veure una exposició important, visitar un famós museu, veure un musical, provar la gastronomia pròpia d’una regió o bé córrer una marató, per posar només uns exemples. En aquest últim cas, de fet, hi ha persones que combinen la seva passió per córrer i per viatjar i s’apunten a curses internacionals, de fet, són ben pocs els que poden entrar en el selecte club dels maratonians dels 7 continents i això és un gran motiu per viatjar!
  • Per adquirir autonomia personal. Viatjar i, a més a més, fer-ho a soler ens obliga a estar atents al més mínim detall, a prendre decisions, a orientar-nos, a optimitzar recursos personals per assegurar la pròpia supervivència. Viatjar pot requerir autocontrol, autosuficiència i, alhora, arribar a la certesa de que tots estem connectats i som interdependents. El viatge, segons com, ens pot aportar més seguretat en les pròpies capacitats i ens fa més independents (que no aïllats).
  • Per obrir la ment. Per obrir-se als altres. Viatjar i estar en contacte amb altres cultures, altres maneres de viure i veure la vida, d’interpretar les coses, d’expressar-se, de moure’s, de relacionar-se, etc. ens demostra que l’horitzó de possibilitats i expectatives vitals va molt més enllà d’allò que coneixem localment i aquest coneixement ens dóna l’oportunitat de ser més respectuosos, tolerants i propers amb els altres, perquè els altres també som nosaltres.
  • Per trobar-se un mateix. Ja se sap, nosce te ipsum. Cal connectar amb un mateix per arribar-se a conèixer i el viatge és un ritual que pot arribar a ser transcendental per aquesta important tasca que dura tota una vida.

Si bé les opcions abans exposades només són algunes de les raons que motiven a viatjar, això també dependrà del rol que prenem i l’actitud que adoptem en els nostres viatges perquè quan parlem de viatge i de la persona que l’emprèn cal diferenciar entre les figures del turista i del viatger. Probablement es podria debatre molt sobre el tema però, al meu entendre, resumirem que un turista és una persona que passa de puntetes per un lloc, només prenent fotos i visitant allò must be seen, és a dir, allò que s’ha decidit que és imprescindible veure per a dir que s’ha estat allí i que, per tant, difícilment sortirà dels llocs més comuns; en canvi, el viatger és la persona que es deixa imbuir per l’experiència del viatge, que busca el desconegut, el contacte local, que surt dels territoris més concorreguts, que sempre té una anècdota diferent per explicar o un bon consell que donar. En aquest enllaç aporten més idees personals al respecte d’aquesta suposada diferència. A més a més, per tal de reflexionar sobre aquesta escissió d’actituds en la manera de viure i gaudir el viatge, fins a mitjans d’octubre es pot gaudir al CCCB de l’exposició Souvenir, de Martin Parr, centrada en la fotografia i el col·leccionisme, és a dir, en el viatge com a col·lecció d’experiències per a ser mostrades posteriorment.

I tu? … Per què viatges?

Avui les fades i les bruixes s’estimen.

Literatura lèsbica contemporània.

Introducció històrica.

Parlar de literatura lèsbica fins fa ben poc era parlar d’un petit reducte de la literatura en el qual es representava el desig lèsbic, gairebé sempre a través de la visió dels homes i amb finalitats eròtiques o bé condemnatòries. Degut a la posició secundària que ocupen les dones dins de l’escalafó social, també en la producció literària, com en la resta d’especialitats, la literatura lèsbica ha estat minoritària i minoritzada, una excepció entre la ingent producció literària heteronormativa.

Safo de Lesbos

Al llarg de la Història ha plogut molt des que la poetessa Safo de Lesbos cantés l’amor entre dones, al qual ella mateixa ha donat nom: amor sàfic o lèsbic, però durant anys d’obscurantisme les dones lesbianes cauen en l’oblit fins ben arribat el segle XIX, quan els poetes francesos posen de moda el motiu del lesbianisme. Fou Charles Baudelaire qui va rescatar el mots Lesbos i Safo per designar les relacions entres dones. La seva obra poètica Les fleurs du mal, que inicialment havia de titular-se Les lesbiennes, contenia en la seva primera edició el poema Lesbos, dedicat a Safo i a la seva blasfèmia (sic), però, juntament amb altres sis poemes més del recull, aquesta primera edició va ser ràpidament censurada.

Uns anys més tard, el 1872, aparegué Carmilla, de l’escriptor irlandès Joseph Sheridan Le Fanu, que tracta el mite del vampir, o més aviat de la dona vampir, en aquest cas, i ho fa vint-i-cinc anys abans de la publicació de la gran obra fundacional del tema, el Dràcula de Bram Stoker. En aquesta breu novel·la, Sheridan Le Fanu narra l’amistad de marcat caràcter homoeròtic entre una noia de bona família i una misteriosa jove que es converteix en la nova inquilina del castell.

Hauríem d’esperar, però, a l’ambient artístic de les ciutats de París i Londres de principis del segle XX per veure com l’escriptura que nombra el desig lesbià la generen les mateixes dones lesbianes.

Al París dels anys 20 trobem l’intens cercle literari de la Rive Gauche, creat al voltant de les llibreries de la Rue Odéon propietat d’Adrienne Monnier i Sylvia Beach, en el qual es reunien diversos artistes i intel·lectuals, i l’amalgama de relacions lèsbiques entre algunes de les seves components. En aquests anys aparegueren les obres de Liane de Pougy, explícitament titulada Idilio sáfico (1901), de Gertrude Stein, Colette, Renée Vivien o Djuna Barnes, entre altres. En aquestes obres  les seves autores representaven l’experiència lesbiana, fins i tot referent a les intenses relacions entre algunes d’elles.

Per una altra banda, a Londres es creà l’anomenat grup de Bloomsbury, conformat per diferents artistes i intel·lectuals de l’època, entre els quals en sobresurt especialment Virginia Woolf, gran exponent del grup de Bloomsbury per les seves obres, i la seva relació amb la també escriptora Vita Sackville-West.

Entre la ingent producció de Virginia Woolf destaquem l’assaig feminista Una habitació pròpia, publicat l’any 1929, en el qual  explora el paper de la dona en la literatura, tant com a escriptora com com a caràcter de ficció, reflexiona sobre el lesbianisme, i reivindica  l’accés de la dona a l’educació, el dret de les dones a escriure i fer-ho amb condicions, és a dir, amb independència econòmica i personal, l’anomenada habitació pròpia del títol.

Però no tot era llibertat i optimisme en l’expressió de les passions lèsbiques, l’any 1928 apareix l’asfixiant i pessimista obra de Radclyffe Hall, El pozo de la soledad, protagonitzada per una dona educada com un home i que s’identifica com a invertida, d’acord amb els termes mèdics que començaven a proliferar al voltat de la sexualitat. Malgrat l’existència angoixada de la protagonista, la seva homosexualitat és representada de manera oberta i natural i passa a ser un dels textos de referència de la literatura lèsbica.

I el 1951, quan el món es recupera de la Segona Guerra Mundial, es publica Carol, de l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith, coneguda pels seus thrillers psicològics, molts d’ells adaptats al cinema. Aquesta novel·la ha passat a ser reconeguda com la primera novel·la lèsbica que dóna una oportunitat de felicitat a les seves protagonistes.

Pel que fa a la literatura espanyola, comptem també amb una novel·la pionera, Zezé, de Ángeles Vicente, publicada el 1909, i que fou la primera novel·la espanyola d’autoria femenina en la qual es narren experiències lèsbiques, tot seguint els avatars de la vida d’una jove i la seva iniciació sexual amb una companya d’estudis.

Narrativa actual.

Els últims trenta-cinc anys han estat prolífics pel que fa a la producció literària lèsbica, en la qual han quedat ben reflectits els canvis socials esdevinguts i els drets assolits per la dona. Passem, doncs, de les passions ocultes, la culpabilitat, les inversions i el càstig per anar contra natura en forma de tràgics finals que no donen esperança alguna a l’amor entre dones, a la llibertat de l’expressió oberta i pública de l’amor o bé les relacions esporàdiques de cap de setmana de les actuals novel·les, algunes d’elles centrades en la vida nocturna de l’ambient de l’Eixample barceloní o el madrileny barri de Chueca. L’emancipació de la literatura lèsbica va parella a l’emancipació sexual i legal de la dona i en alguns casos, com en el de la literatura lèsbica espanyola, primer es recorre al reducte de l’ambient nocturn per, finalment, refermar una vida quotidiana sotmesa a una rutina on l’única diferència en les relacions que s’hi estableixen és l’orientació sexual.

El primer seria el cas, per exemple, de les populars, divertides i actuals novel·les d’Isabel Franc que,  sota el pseudònim de Lola Van Guardia escrigué la trilogia lèsbica Con pedigree, Plumas de doble filo i La mansión de las tríbadas.

I no podem deixar de comentar l’intens i apassionant èxit de vendes lèsbic escrit per Susana Guzner, La insensata geometría del amor, una novel·la molt recomanable i addictiva amb personatges que prenen cos i un final inesperat i polèmic.

Per una altra banda, podem citar una obra amb un sentit explícit lèsbic però que no n’és el fil conductor, aquest seria el cas de Beatriz y los cuerpos celestes, de l’autora Lucía Etxebarría, que fou guardonada amb el premi Nadal l’any 1998, i que narra la història de tres dones, relacionades entre elles, amb el sexe com a denominador comú. O bé la sorprenent, fresca i fantàsticament ben narrada La vendedora de tornillos, de Pilar Bellver.

La literatura catalana també compta amb magnífiques obres literàries de protagonisme lèsbic, com són la breu i poètica novel·la Te deix amor la mar com a penyora o bé Jo pos per testimoni les gavines, ambdues de na Carme Riera; i La passió segons Renée Vivien, de la prolífica Maria Mercè Marçal, excel·lent i apassionant retrat de Renée Vivien, pseudònim de la poetessa Pauline M. Tarn, i les vicissituds de la seva vida, la seva relació amb Natalie Clifford Barney i els circuits literaris de l’intens París dels anys vint, des de les òptiques de diversos personatges que intenten esbrinar qui fou aquesta poeta.

Pel que fa a la literatura estrangera, trobem obres amb finalitat més aviat literària que no pas reivindicativa d’un determinat grup i que han gaudit de certa popularitat i prestigi. Seria aquest el cas de la novel·la Les hores, d’en Michael Cunningham, posteriorment adaptada al cinema; o bé de  Sputnik, el meu amor, del llegit i esperat escriptor japonès Haruki Murakami. Per no parlar de la coneguda Lisbeth Salander, la poc amigable protagonista de l’exitosa trilogia de novel·la negra de l’escriptor suec Stieg Larsson, iniciada amb Els homes que no estimaven les dones, que també manté diferents relacions lèsbiques.

També en l’àmbit de la novel·la negra podem llegir la sèrie escrita per J.M.Redman al voltant de la  detectiu lesbiana Micky Knight, de la qual al mercat espanyol se n’han editat varis títols entre els que destaquen les primeres entregues, Yocasta i La sombra de la duda, ambdues guardonades amb el Premi Lambda de Literatura.

Evidentment, la majoria de novel·les i les relacions interpersonals que en aquestes es relaten evolucionen paral·lelament a la societat i en reflecteixen el canvis com, per exemple, la influència de les tecnologies en la comunicació, la pràctica desaparicició de les fronteres i el món global. Aquest seria el cas de la novel·la força recent Tocando tierra, d’Emma Donoghue, que narra la relació entre dues dones separades per l’ús o desús de la tecnologia i algunes útils eines contemporànies, pels respectius estils de vida… i per l’oceà Atlàntic. Però tot i l’oferta actual de llibres de temàtica, el paradigma de literatura lèsbica de qualitat literària el representen les obres de l’autora Sarah Waters, especialment la magnífica trilogia Afinitat, l’excel·lent Falsa Identitat i Besar el vellut, així com la posterior Ronda de nit. Algunes d’aquestes obres fins i tot han estat adaptades en forma de sèries de televisió.

I, per una altra banda, no podem oblidar que gràcies als avenços legals i socials aconseguits els últims 10 anys s’ha produït una major conscienciació respecte a la diversitat afectivosexual, amb especial atenció als processos d’autoconeixement i els canvis que es produeixen durant la pubertat. Degut a tot això, el públic juvenil també pot gaudir d’algunes propostes que exploren i mostren de manera natural el despertar de la sexualitat de les adolescents lesbianes, els primers amors i l’acceptació d’un mateix i l’autoafirmació. Alguns títols de llibres protagonitzats per joves lesbianes que estan especialment adreçats al jovent són Em dic Laia, de Gemma Puig, Sandra ama a Meike, de Marliese Arold, o bé La meva diable porta xanques, de l’autora Anna Tortajada.

Narrativa breu.

De tant en tant surten reculls d’històries escrites per diverses autores que aborden el tema del lesbianisme. Les recopilacions més destacables són Otras voces, excel·lent compilació de relats curts; Nosotras (The Diva Book of Short Stories), escrit per col·laboradores de la revista lèsbica britànica Diva; i el més recent Las chicas con las chicas, recull de relats eròtics.

També podem considerar d’aquest gènere el llibre Primeras caricias, de l’activista LGTB Beatriz Gimeno, que recollia la veu de 50 dones donant testimoni de la seva primera experiència amb una dona.

L’escriptora Emma Donoghue ens aporta un curiós i imaginatiu exercici de transgressió amb Besar la bruixa, publicat el 1997 per l’editorial Laertes, on revisita i reinterpreta els contes clàssics com la Bella i la Bèstia o la Blancaneus, tot amb un to còmic… i lèsbic. Contes vells amb vestit nou, tal i com resa el subtítol.

Per una altra banda, cal reconèixer el mèrit pioner del llibre ¿De otro planeta?, publicat per la desapareguda Ellas Editorial, que és el primer recull de blogs en un llibre. En aquest, 34 dones lesbianes plasmen en format paper les experiències que relaten ens els seus respectius blogs. Una  prova fefaent de com Internet i la Web han modificat les relacions i l’accés a la informació i com la Web 2.0, més participativa, ha permès la llibertat d’expressió dels grups invisibilitzats i reprimits i el seu empoderament. Com que el diferents blogs del recull estaven sota una llicència Creative Commons per la qual no es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, els beneficis del llibre van destinats íntegrament a una entitat solidària que treballa pel desenvolupament integral de la dona.

Poesia.

La poesia és un gènere breu, exigent i minoritari, en comparació amb la narrativa. La poesia és, alhora, el gènere per excel·lència per cantar l’amor i els seus intricats camins i, gràcies a les seves tècniques i particularitats, poder-ho fer, si cal, de manera velada o insinuant. És per això, doncs, que la poesia contemporània també compta amb exemplars que expressen i exhibeixen el desig lèsbic.

Un clar referent contemporani de la poesia obertament diversa són les obres de Cristina Peri Rossi, entre elles la més destacada el poemari Estrategias del deseo.

Apareguts en els últims anys, podem citar també els reculls de magnífics poemes de diferents autores, com Una llamada tuya bastará para sanarme, de Gloria Bosch, que tracta el difícil tema de la solitud i la falta de comunicació; El levísimo ruido de sus pasos, d’Odette Alonso, una magnífica mostra de poesia amorosa; o bé Ouroboros o la espiral del deseo; Lais Arcos, poemari que tracta l’amor de manera circular, de fet, Ouroboros representa la serp que es mossega la cua.

Pel que fa a la poesia, la Literatura Catalana està representada per diferents reculls de poemes de na Maria Mercè Marçal, com són el breu poemari Terra de mai (1982), obra de marcat caràcter autobiogràfic on explica el seu descobriment de l’amor lèsbic, o bé el poemari Bruixa de Dol (1979). En ambdues obres cal però, restar atent per tal de percebre les subtils referències al desig lèsbic.

Marçal ens va llegar una bella divisa de reivindicació feminista i catalanista: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Caldria doncs, en aquest cas, afegir una quarta rebel·lió, la d’expressar poèticament el desig lèsbic.

Per una altra banda, fa uns anys va aparèixer un breu i molt recomanable recull intitulat Mots i brases de Nora Albert, pseudònim d’Helena Alvarado, que fou guardonat amb el premi Lambda de poesia l’any 2003.

A més a més, actualment s’està promocionant arreu de les terres catalanes el poemari il·lustrat L’esbós, de la catalana Sílvia Bel, un atrevit recull de poemes eròtics i obertament lèsbics, amb un títol molt més que significatiu, un joc de paraules que remet a l’origen, Lesbos i que és tota una declaració d’intencions. Aquest, però, no és un fet que quedi al marge ja que tot i ser las poesia un gènere més minoritari en comparació amb la novel·la, com hem comentat anteriorment, i, a més a més, ser un cant a l’amor lèsbic, l’actual obra de la Bel s’està obrint camí a través de divertits i participatius recitals en llibreries, biblioteques, associaciones, etc. I se n’han fet ressò mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, la revista TimeOut o el Diari Avui. Tot un exemple de visibilitat.

Així doncs, també en el camp de la poesia observem una evolució cap a una evocació més oberta i directa de qui és l’objecte de devoció i de desig, fet que, alhora, pot portar a una variació en l’ús dels recursos del llenguatge poètic que ara ja no es centrarien tant en les metàfores i símbols i altres figures estilístiques de suggestió velada sinó en una suggestió més visual i concreta. Podem dir, a més a més, que malgrat els temps que corren, la poesia està ben viva.

Finalment, després d’aquesta aproximació a la literatura de temàtica lesbiana, cal remarcar que quan parlem de literatura lèsbica contemporània trobem obres amb una finalitat principalment literària en les que una orientació afectiva diferent afegeix profunditat al personatge i hi dóna un toc diferent, i obres molt més enfocades al públic lèsbic en les quals es pretén produir un efecte empàtic, doncs el sentir-se representat és un factor fonamental. Ara bé, sota l’etiqueta de llibres de temàtica lèsbica i potser per omplir un buit en el mercat, de vegades no es vigila prou la qualitat literària global de l’obra, un fet que, sens dubte, perjudica principalment les lectores i els lectors.


Més informació:

–        Portal de literatura catalana: http://lletra.uoc.edu/

–        Blog que recopila documentació sobre lesbianisme:

                              http://buxaralibrosles.wordpress.com/

–        Poesia per la Sílvia Bel: http://silviabel.com

–        Poesia per la Txus Garcia: http://katalitza.blogspot.com.es/

–        Les lesbianes són… ¿De otro planeta?

                              http://deotroplaneta.bitacoras.com/

                              http://www.editoraconcarrito.com/de-otro-planeta-el-libro/

Per saber-ne més:

–        Que me estoy muriendo de agua. Guia de narrativa lésbica española; Maria Castrejón; Editorial Egales

–        Ellas y nosotras. Estudios lesbianos sobre literatura escrita en castellano; Elina Norandi; Editorial Egales.

Llibreries de referència:

–        Llibreria Cómplices; C/Cervantes nº 4, 08002 Barcelona

–        Llibreria Café Antinous; C/Josep Anselm Clavé nº 6, 08002 Barcelona

–        Llibreria Pròleg; C/Sant Pere Més Alt nº 46, 08003 Barcelona

–        Llibreria Berkana; C/Hortaleza nº 64, 28004 Madrid


Article aparegut al número 5 de la revista COLORS, editada per H2O, col·lectiu LGTB del Camp de Tarragona. El títol és un extracte de l’obra Bruixa de dol, de Maria Mercè Marçal.

Un lloc per pensar.

Everybody needs a place to think, aquesta és la inscripció que resa una placa que vaig descobrir agradablement en un banc passejant a la vora del Tàmesi per la zona de Southbank durant la meva primera visita a Londres. Òbviament de seguida em vaig parar a fer-li unes fotos i observar el lloc per tal de comprovar si realment aquell indret m’oferiria el necessari com a espai personal de reflexió. La ironia està en el fet que aquell banc es troba just d’esquena al Tàmesi, encarat cap a la part interna del passeig amb un horitzó ben aviat limitat per un edifici. Malgrat aquesta petita contradicció, ja que trobo que el banc hauria donat més de sí mirant cap al Thames (peculiaritats dels britànics)… , i el fet que, en realitat, el lema era el ganxo d’un programa de la BBC Four, el canal cultural digital de la British Broadcasting Corporation, el lema em va semblar molt suggestiu i el trobo molt adient per a (re)inaugurar aquest bloc, que seguirà els passos d’aquell quadern de bitàcola que vaig abandonar a la deriva internàutica fa uns anys:

http://lostamongthecrowd.blogspot.com/

Així doncs, aquest serà el meu espai virtual per pensar i per expressar les meves opinions i interessos i per compartir-los amb aquelles persones que hi tinguin alguna afinitat.

Soyez les bienvenu/-es!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 79 other followers